Als primers segles de la nostra era, la llacna de Venècia devia semblar un lloc força deslat: una vasta extensió d’aiguamolls marins, de poca fndària, amb nmbross bancs de sorra, habitats quasi exclsivament per aus aquàtiques. Un estret crdó srrenc, frmat per molts d’aquests bancs, tallat per algunes srtides al mar que encara avui es cneixen com a boques de port, separava i prtegia les aigües internes de l’ímpet del mar Adriàtic.